Ja per acabar, us haig de recomanar el documental titulat "Bicicleta, cullera, poma". És una pel·lícula que ens parla de la vida de l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, després de rebre el diagnòstic de l'Alzheimer. És un documental que posa la pell de gallina, però que està ple d'optimisme i de ganes de lluitar i de tirar endavant. A continuació us deixo el tràiler:
Alzheimer
"Enlloc no està escrit que hagi de ser invencible" Pasqual Maragall
divendres, 2 de setembre del 2011
5- CONCLUSIÓ
Ara que ja sabem moltes més coses sobre la malaltia, podrem entendre aquest vídeo que us deixo a continuació, el qual és resum de tot el que hem estat veient aquests dies. El vídeo està en anglès però és molt gràfic i i s'explica molt bé.
4.7- Tractament de la malaltia
En aquest punt ens preguntem si existeix algun medicament eficaç per a la malaltia de l’Alzheimer. La resposta és que si, des del 1993 i sobretot en aquests darrers anys, s’ha millorat molt el tractament contra aquesta malaltia. Es tracta d’uns fàrmacs anomenats anticolinesteràsics per la seva acció inhibidora de l’enzim colinesterasa, el qual és l’encarregat de descompondre i eliminar l’excés d’acetilcolina, el neurotransmissor del qual ja hem parlat anteriorment i que és essencial perquè la sinapsi funcioni correctament. Els malalts d’Alzheimer, com ja hem comentat, presenten nivells baixos d’acetilcolina. Això provoca que les neurones no es puguin transmetre la informació correctament i d’aquí sorgeixen els problemes de memòria. Amb els fàrmacs s’inhibeix l’enzim que descompon aquesta substància i així, els nivells tornen a augmentar.
Actualment els fàrmacs que es recepten a malalts en fase lleu o moderada són: Aricept, Exelon i Reminyl. Els estudis demostren que aquests medicaments anticolinesteràsics estabilitzen i frenen el procés degeneratiu de la malaltia durant algun temps. A més a més, rebaixen la producció de la proteïna amilode-beta, una altra causant de la malaltia.
Quan els pacients estan en la etapa moderada o avançada, se’ls hi subministra uns fàrmacs més agressius anomenats Axura i Ebixa. Aquests medicaments sembla que protegeixin les cèl·lules nervioses del cervell contra les quantitats en excés de glutamat, un producte químic que es alliberat en grans quantitats per les cèl·lules afectades per la malaltia.
També existeixen altres medicaments que s’estan estudiant per tractar l’Alzheimer. Actualment, s’està investigant al voltant de tres classes de fàrmacs diferents: els estrògens, els antiinflamatoris i els antioxidants.
Els estrògens ofereixen una forta acció protectora a les neurones contra tota mena d’agressions. El problema és que els estrògens són unes hormones sexuals femenines que es produeixen als ovaris. Per això, de moment, sols es poden administrar a dones malaltes. Però és possible també que els científics acabin desenvolupant estrògens que no tinguin efectes feminitzants i d’aquesta manera es puguin administrar també als homes.
Al voltant de les zones del cervell afectades per l’Alzheimer, es produeix una intensa inflamació. És per aquesta raó que s’està estudiant si els antiinflamatoris més moderns i eficaços com el Celebrex o el Vioxx, són capaços de frenar el desenvolupament de la malaltia.
La oxidació és una reacció intermèdia en l’acció neurotòxica de la proteïna beta-amiloide. És per això que s’està investigant si els agents antioxidants són beneficiosos o no sobre l’Alzheimer.
El tractament o la cura definitiva:
En teoria, la mesura definitiva per prevenir o curar per complet la malaltia de l’Alzheimer, seria impedir que es formi beta-amiloide o eliminant-lo abans de que aquesta comenci a matar les neurones. S’està treballant molt en la recerca de vacunes. En un experiment, van administrar una vacuna amb beta-amiloide a un ratolí jove que havia de desenvolupar Alzheimer i al seu cervell no es van formar plaques senils. Van repetir el procés amb un ratolí que ja presentava plaques senils i algunes d’aquestes van desaparèixer, però no es va curar la malaltia, ja que amb el temps les plaques es van tornar a refer. El problema de tot això és que de moment, no es pot realitzar un diagnòstic precoç i per tant, la malaltia sols es detecta quan aquesta ja ha començat a desenvolupar-se. Tot hi així les investigacions segueixen i es molt probable que amb el temps s’hi trobi una solució.
Una altra via que s’està estudiant en persones sanes, és l’ús de compostos que inhibeixen els enzims que sintetitzen la substància neurotòxica anomenada amiloide-beta.
A continuació veurem dos noticies força recents que parlen de la cura de l’Alzheimer. La primera ha estat extreta de la pàgina web de “radio televisión española” el 22-2-2011. L’altra noticia ha estat extreta de “InterAtrix.com” el dia 20-3-2011.
Aquesta noticia, escrita per Pedro López Manjón, el dia 22-2-2011, ens parla de què segons diversos investigadors, la cura del Alzheimer pot tardar dècades a ser descoberta. Això és, principalment, degut a la desconeixença pel que fa les causes de la malaltia. Sense saber què causa i què inicia l’Alzheimer, és molt difícil poder descobrir una cura eficaç. Tot hi així, els científics segueixen investigant i sembla que una possible solució la podrien donar les cèl·lules mare. Aquestes cèl·lules són una gran expectativa i es creu que poden donar bons resultats a l’hora de trobar tractaments contra l’Alzheimer.
La següent noticia, publicada el 20-3-2011 per la pàgina web “InterAtrix.com”, parla d’una investigació duta a terme per l’equip de científics de la Universitat de Northwestern, d’Estats Units. Amb aquesta investigació s’ha aconseguit transformar cèl·lules mare en les neurones que la malaltia de l’Alzheimer destrueix. Aquest nou descobriment pot ser molt important ja que amb aquestes neurones creades al laboratori es podrà investigar més sobre què provoca la mort neuronal en la malaltia, es podrà provar nous fàrmacs en aquestes cèl·lules artificials i més endavant, potser, es podran trasplantar neurones a un cervell Alzheimer.
Tractament psicològic i terapèutic de la malaltia:
Els trastorns de comportament i altres manifestacions psicològiques també es consideren símptomes de la malaltia, i per tant, també existeixen tractaments psicològics i ajudes terapèutiques per ajudar al malalt.
L’ús de fàrmacs antipsicòtics en pacients amb demència ha d’anar precedit d’una valoració adequada dels seus símptomes i de les repercussions que comporten. Això vol dir que abans de receptar un medicament d’aquestes característiques s’ha d’haver valorat amb molt detall el grau de demència del pacient.
També és molt comú en malalts d’Alzheimer, l’ús de medicaments antidepressius, però si el malalt presenta depressió, el més important és que la família estigui al seu costat.
En cas d’ansietat,agressivitat i violència per part del pacient, se li poden receptar fàrmacs antiepilèptics. Aquets medicaments calmen al malalt i eviten que hi hagi situacions violentes i agressives.
Tot hi així, la utilització dels medicaments Aricept, Exelon o Reminyl, dels quals hem parlat anteriorment, pot evitar la necessitat d’utilitzar aquests psicofàrmacs, els quals són molt agressius i és millor evitar.
A part d’aquests medicaments, també hi ha uns tractaments terapèutics que s’han de posar en pràctica.
Una persona amb Alzheimer, requereix una atenció individualitzada i continua des del moment en que s’estableix el diagnòstic. En poc temps, els membres de la seva família, s’hauran de fer càrrec d’aquell malalt i vetllar per la seva salut. Una solució a tot això, és un centre terapèutic de dia, on el malalt obtindrà atenció continuada i a més a més, realitzarà una sèrie d’activitats que l’ajudaran a estimular les seves funcions cognitives superiors i el seu aparell locomotor.
La vigilància diària permetrà detectar precoçment les complicacions associades a la seva malaltia i d’aquesta manera, el tractament serà molt més efectiu. A més a més podrà rebre atenció especial i cuidats específics de la seva malaltia. Tot això afavorirà molt al malalt, el qual obtindrà una acció rehabilitadora.
A més a més, aquests centres, també permetran a la família disposar de més temps per a ells i d’aquesta manera, l’estrès sota el qual estan sotmesos els familiars cuidadors, disminuirà.
4.6- Eines i procés de diagnòstic
Actualment l’únic diagnòstic definitiu que es pot fer de la malaltia de l’Alzheimer, és comprovant l’existència de plaques senils i cabdells neurofibril·lars al cervell. Per poder observar aquestes mostres de teixit cerebral cal esperar a l’autòpsia, és a dir, que s’ha d’esperar a que el pacient sigui mort per poder examinar el seu cos. És per aquest motiu, que quan els metges han de fer el diagnòstic, parlen d’un possible o probable cas d’Alzheimer, perquè no ho saben amb total exactitud, tot i que tenen un 90% de probabilitats d’encert.
Els científics estan intentant trobar una manera de poder diagnosticar la malaltia precoçment, ja que per ara, la malaltia sols es possible diagnosticar-la quan ja s’ha desenvolupat i està en les primeres fases de progressió.
En general, l’Alzheimer es diagnostica a partir de la història mèdica del pacient, la qual inclou informació sobre la seva salut general i sobre els problemes o dificultats mèdiques que ha patit aquella persona anteriorment. Altres factors molt importants per diagnosticar la malaltia són l’entrevista entre el metge i el malalt o familiar, on s’exposen els símptomes que pateix el pacient, i les observacions clíniques que realitza el metge.
A continuació veurem totes les eines, factors i recursos que s’utilitzen per tal de realitzar el diagnòstic més precís possible:
- Reunir antecedents detallats sobre els pacients (història mèdica). Això inclou:
- Una descripció de com i quan van començar els símptomes.
- Una descripció del pacient que s’està tractant, incloent les dificultats o problemes mèdics que ha patit anteriorment i també, els antecedents familiars generals.
- Una avaluació de l’estat emocional del pacient, així com també del seu ambient social i familiar.
- Rebre informació a través dels membres de la família o altres coneguts pròxims al malalt:
- Les persones properes al malalt poden donar informació molt valuosa sobre com ha canviat el seu comportament i la seva personalitat. Aquesta informació és molt important ja que en la majoria dels casos la família o els amics, saben que el malalt no està del tot bé abans de que els mitjans de diagnòstic ho puguin fer evident.
- Realitzar exàmens físics i/o neurològics i proves de laboratori:
- Els exàmens de sang, d’orina i altres probes mèdiques ajuden a determinar el funcionament fisiològic i neurològic del pacient. A més a més, també són molt útils per trobar altres possibles malalties que causen aquests mateixos símptomes i que no estan relacionades amb l’Alzheimer.
- Realitzar una tomografia computada (TC) o una ressonància magnètica nuclear (RMN):
- Aquestes proves permeten veure imatges del cervell i per tant identificar si hi ha alguna cosa estranya. Són uns exàmens cerebrals amb els qual es pot comprovar si l’estructura i el funcionament del cervell són correctes.
- Realitzar exàmens neuropsicològics:
- Es tracta d’unes proves o testos de preguntes i respostes, que serveixen per comprovar la capacitat mental del pacient, ja sigui la memòria, l’atenció, l’orientació, la capacitat de comunicar-se i altres capacitats relacionades amb el funcionament cerebral. Amb aquestes proves s’utilitzen per mesurar el grau de demència del malalt.
- Realitzar una tomografia per emissió de positrons (PET):
- Recentment s’ha trobar una nova tècnica de detecció força eficaç, es tracta de realitzar un tomografia PET en la que s’analitzen els dipòsits de beta-amiloide i la proteïna TAU presents al teixit cerebral [Fig. 19]. Aquesta tècnica s’ha desenvolupat per tal de poder observar els dipòsits de beta-amiloide de manera directa i clara utilitzant un marcador, que és una substància que s’adhereix a les proteïnes beta-amiloide i les fa visibles. Els estudis demostren que aquest nou mètode té un 86% de precisió a l’hora de predir quines persones patiran Alzheimer en un temps màxim de dos anys. A més a més també és molt útil per descartar a possibles malalts, ja que hi ha un 92% de probabilitats d’encert a l’hora de descarar la possibilitat de patir-la.
[Fig. 19] La imatge mostra una tomografia PET d’un cervell sa (a la dreta) i un cervell amb Alzheimer (a l’esquerra). Les àrees més destacades són el funcionament de la beta-amiloide. Com podem veure en el cervell Alzheimer, el seu funcionament no és correcte.
- Criteris per determinar un probable Alzheimer:
Ja que no existeix cap proba biològica senzilla i fiable per diagnosticar l’Alzheimer, l’Institut Nacional de Trastorns Neurològics i Accidents Cerebrovasculars, junt amb l’Associació d’Alzheimer, han establert uns criteris d’ajuda al metges per tal que el diagnòstic d’un malalt d’Alzheimer sigui més senzill. Aquests criteris també ajuden a distingir entre Alzheimer i altres formes de demència. Segons aquests criteris establerts, la malaltia d’Alzheimer “probable” es determina quan una persona té:
- Demència confirmada mitjançant un examen clínic i proves neuropsicològiques.
- Problemes en un mínim de dos àrees del funcionament mental.
- Pèrdua progressiva de la memòria i d’alguna altra capacitat mental.
- Cap trastorn de consciència.
- Quan el símptomes comencen entre els 40 i el 90 anys.
- Cap altra malaltia que es pugui incloure dintre el terme demència.
A mesura que s’envelleix, algunes persones desenvolupen unes pèrdues de memòria majors de les que s’espera a la seva edat. Tot hi així, altres capacitats mentals no són afectades, de manera a aquestes persones no se’ls pot diagnosticar Alzheimer ja que no satisfan tots els criteris establerts del diagnòstic. És per aquesta raó que és diu que pateixen una “deficiència cognitiva lleu”. Prop del 40% d’aquests pacients acabaran desenvolupant Alzheimer en un període màxim de tres anys. Altres, en canvi, no desenvoluparan la malaltia. La comprensió de les característiques i el desenvolupament de la deficiència cognitiva lleu és essencial per ajudar als metges a diagnosticar les fases inicials de l’Alzheimer com més aviat millor.
El que s’està estudiant molt actualment, és trobar una manera de detectar l’Alzheimer abans de que aquest es desenvolupi, és a dir, realitzar un diagnòstic precoç de la malaltia. Això és molt important ja que hi ha medicaments disponibles per tractar la malaltia que poden frenar el deteriorament cerebral que produeix l’Alzheimer durant mesos o, fins i tot, anys.
Un altre benefici que és pot obtenir del diagnòstic precoç, és que el malalt i els seus familiars, tindran més temps per assimilar tot el què comporta aquesta malaltia. Amb temps les famílies es podran organitzar amb tranquil·litat, tractar tots els assumptes legals necessaris i planificar les seves vides pel futur que els hi espera.
4.5- Freqüència d'afectats i probabilitats de patir Alzheimer
Actualment la malaltia de l’Alzheimer ha agafat molta fama degut al gran nombre d’afectats. A Catalunya, ja s’han diagnosticat al voltant d’unes 600.000 persones al llarg d’aquests darrers anys. Ara, es calcula, que hi ha més de 80.000 persones afectades per aquesta malaltia. Aquest gran nombre d’afectats, es podria duplicar en els següents deu anys i triplicar-se pel 2050, això és degut a l’augment de l’esperança de vida i al progressiu envelliment de la població.
En quatre dècades, el 35% de la població mundial tindrà més de 60 anys. La probabilitat de patir Alzheimer és d’un 10% en persones majors de 65 anys. Aquesta probabilitat augmenta exponencialment a mesura que l’edat va pujant. L’exemple que ho confirma és que les persones majors de 85 anys, ja tenen prop del 50% de probabilitats de patir-la [Fig.14].
Estudis realitzats confirmen que aquesta malaltia és molt més freqüent en dones que en homes. Concretament, l’Alzheimer, afecta a un 11% de les dones, mentre que sols ho fa en un 7% dels homes. Tot hi això, els percentatges són força elevats en els dos casos.
Un cop diagnosticada la malaltia, l’esperança de vida oscil·la entre els 8 i 12 anys.
L’Alzheimer, com ja sabem, té un origen i unes causes que encara són desconegudes. És impossible de prevenir, es diagnostica tard i no existeix cap medicació que el retardi o freni el seu curs. L’augment de l’esperança de vida i el progressiu envelliment de la població que estem patint actualment, junt amb la manca de recursos i solucions per a l’Alzheimer pot generar greus problemes de sostenibilitat social i sanitària.
Actualment, els malalts d’Alzheimer suposen el 8,5% de les sol·licituds d’ajuts a la Llei de dependència. Aquest nombre, es preveu que augmenti en els propers anys.
Amb aquesta informació, podem veure que les dades comencen a ser força preocupants, les xifres d’afectats augmenten i de moment encara no s’ha trobat cap solució. És per totes aquestes dades, que la malaltia està agafant tanta fama últimament. L’Alzheimer és un nou enemic per a l’ésser humà, però enlloc està escrit que hagi de ser invencible.
[Fig.14] Gràfic que mostra com les probabilitats de patir la malaltia augmenten exponencialment a mesura que passen els anys.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)